Abans de la dècada de 1970, les varietats de cànnabis eren varietats autòctones que es cultivaven de manera nadiua a llocs com Mèxic, Tailàndia, l'Índia, Jamaica o el Marroc. Les híbrides de cànnabis aleshores no existien, de manera que les varietats de marihuana que feien la volta eren pures índiques o satives.
Les varietats satives d'aquella època tenien períodes de floració molt llargs perquè s'havien adaptat a les regions properes a l'equador. Per això, quan alguns joves nord-americans van decidir cultivar-les a les seves regions més fredes, es van trobar amb un gran problema: aquestes plantes acabaven el seu període de floració massa tard, al novembre o fins i tot al desembre.
Aquest fet, sumat a les condicions meteorològiques fredes i plujoses d'algunes regions dels EUA, va fer que arribar a l'època de collita amb èxit fos un gran repte per a alguns productors. És per això que van decidir creuar aquestes varietats de sativa pura, d'indrets com Oaxaca o Sinaloa (Mèxic) i Santa Marta (Colòmbia), amb llavors de cànnabis de raça local que havien portat de l'Índia. Es tractava d'una genètica índica amb períodes de floració curts que s'adaptaven millor als climes més àrids.
Així va ser com van néixer les primeres híbrides de cànnabis, inclosa la reconeguda Skunk#1, que es va convertir en la columna vertebral per a la creació d'innombrables altres varietats, com la Cheese.
L'era actual de les híbrides de cànnabis modernes es va iniciar així, amb els breeders realitzant encreuaments entre diferents varietats per unir el millor de cada una d’elles i crear varietats realment especials.
Avui dia encara es poden trobar al mercat algunes satives pures (tot i que així no és molt habitual), així com moltes varietats catalogades com a ‘sativa dominant’, és a dir, que en la seva genètica els gens sativa són predominants.
